Aquest és un interessant article aparegut en El Periodico de Catalunya el passat 13 d’octubre on l’autor, Francisco Veiga, Professor d’Història Contemporània (UAB) i autor d’El desequilibri com a ordre (2009), fa un anàlisi sobre com l’acció conjunta de Rússia i Turquia en relació amb el Caucas sembla haver estat darrere del desglaç amb Armènia i del paper (o manca de paper) de la Unió Europea com a força catalitzadora del procés.

“La normalització de relacions entre les repúbliques d’Armènia i Turquia ha estat saludada des de diversos mitjans emfatitzant les dificultats d’última hora, que eren les d’esperar. La diàspora armènia veu com se li doblega aquella palanca de poder que podia utilitzar en els països d’acollida: el record del genocidi del 1915. Però el Govern d’Erevan també sap que no pot desairar així com així una diàspora que compta amb més membres que ciutadans té la República, i una força econòmica i política gens menyspreable.

Pel que fa a Turquia, la dreta i ultradreta nacionalistes es posen les mans al cap davant la «traïció» del Govern islamista. Farien qualsevol cosa per enfonsar Erdogan, i és d’esperar que intentin sabotejar la solució al nus gordià xipriota, l’últim gran problema internacional que li queda a Ankara per complir les condicions de Brussel·les. No obstant, el Govern islamista moderat no ha parat de consolidar-se, batent l’oposició en el seu propi terreny. I complint de passada les condicions imposades per la UE en política exterior: una d’elles, la regularització de les relacions amb Armènia i l’obertura de la frontera.

Però el més important aquí és la visió de conjunt. Fa només dos anys, en aquestes mateixes dates, a Europa es considerava utòpica la represa de les relacions turco-armènies. Avui no només s’han restablert, sinó que sembla que de passada s’està a prop de resoldre el contenciós de l’Alt Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan, un assumpte encara més espinós, que parteix d’una guerra entre els dos països entre el 1991 i el 1994.

Aquí ha passat alguna cosa: massa canvis en molt poc temps. Pel camí, un seguit de contactes secrets entre turcs, armenis i àzeris i una estranya guerra, la de Geòrgia contra Rússia, amb unes causes que no estan ni de bon tros clares. ¿On ha estat el fil conductor d’aquesta història? Malgrat la solemne presència de Solana a l’acte d’encaixada de mans final entre els ministres d’Exteriors Davutoglu i Nalbandian, la Unió Europea no ha estat la força catalitzadora del procés. Ni tan sols a través de l’Associació Oriental, posada en marxa el mes de maig passat a Praga i impulsada per Angela Merkel. Això tot just comença, i al Caucas tot va molt més ràpid.

La resposta sembla estar en l’acció conjunta de Turquia i Rússia, que d’una manera o una altra s’han posat d’acord en relació amb el Caucas, àrea d’influència comuna. Punt central ha estat la ruptura de l’aïllament d’Armènia, fins ara satèl·lit rus. Al seu torn, i gràcies a les pressions de Moscou, Erevan cedirà a Nagorno-Karabakh, amb la qual cosa Azerbaidjan mantindrà un tracte més relaxat amb Rússia. Tot plegat ha estat possible a partir que Geòrgia, vençuda a la guerra del 2008, ha quedat estratègicament fora de joc. Haurem d’esperar novetats a tota la zona. Armènia entrarà en el recorregut dels gasoductes i oleoductes, i també d’eixos de comunicació. Amb això s’evitarà un camí més llarg i complicat per Geòrgia. Així, el negoci dels hidrocarburs i el seu transport quedarà més concentrat en mans de russos, àzeris i turcs, amb la possible incorporació d’iranians.

En tot aquest joc, Turquia s’està erigint com a àrbitre enfront de les pretensions europees en aquella zona. I així guanya punts en el seu camí cap a la UE. Però hi ha una cosa que encara queda per ajustar en el puzle: la qüestió kurda. La solució, a gust d’Ankara, està en camí: la normalització de relacions amb Armènia possiblement portarà a les pertinents reclamacions de propietats dels expulsats l’any 1915 d’Anatòlia oriental. Avui, tot això pertany a la població local, majoritàriament kurda. D’aquí que la solució del problema que busca Erdogan passi per la defensa de l’status quo a canvi d’una renovada fidelitat política kurda. Sens dubte, al Caucas sud s’està operant un verdader reordenament general, i tots busquen matar els seus respectius pardals d’un sol tret”.

“M’agraden els trens. M’agrada situar-me a l’andana i imaginar les grans rutes que s’hi poden fer.

M’agraden els trens. M’agrada seure al vagó restaurant i assaborir un fumejant cafè mentre el paisatge canvia a gran velocitat.

M’agraden els trens. Hi trobo un punt de romanticisme que no em dóna cap altre mitjà de transport.

Quan pujo a un tren per recórrer una llarga distància, sempre recordo aquelles pel·lícules de blanc i negre en què un home, vestit amb tratje gris i barret, cigarreta en mà, s’acomiada de la seva amant. Ella, amb un posat elegant, s’eixuga les llàgrimes en un mocador finament brodat.

El tren em fa recordar quan, de petits, el meu germà i jo sortíem al balcó de casa els avis per veure’ls passar i imaginar-nos que érem dos passatgers que marxaven en un gran recorregut.

Però sobretot, m’agraden els trens, perquè deixen volar la meva imaginació i em porten records ja oblidats.”

I en un gran recorregut ara mateix es troben la Núria Borràs i en Lluís Bono, els infatigables viatgers de Més enllà, que ens relaten en el seu bloc – i com sempre de meravella-  el seu viatge per Turquia i Iran que va començar a principis d’octubre i els porta des d’Istanbul a Mashad, seguiran les passes de les caravanes a través de l’Anatòlia Central, Dogubeyazid, el Mar Caspi i Mashad i continuaran per la ruta sud d’Iran, visitant les ciutats del desert, Persèpolis i Isfahan, de qui diuen que és “la meitat del món”…

Realment, no ens ho podem perdre… bona lectura…

Fa dos dies, la “Contra” de La Vanguardia publicava aquesta entrevista a Amin Maalouf,escriptor i periodista libanès, autor de genials obres com “Samarcanda”, “Les croades vistes pels àrabs”, “Lleó l’africà”, “La roca de Tanios”  o “Els jardins de Llum”. on planteja una visió molt interessant de la situació política del Pròxim Orient, de Turquia, del món àrab, d’Iran o del paper d’Obama a l’escena mundial. Estem segurs que val la pena fer una bona lectura i reflexió:

“… Los árabes somos los grandes perdedores del Siglo XX y de lo que llevamos del XXI.

- ¿Por qué?
Porque en el medievo extendimos nuestro imperio desde la península ibérica hasta las remotas estepas asiáticas, pero después perdimos la batalla de la modernidad ante Occidente y, tras la Revolución Industrial, ya fuimos convertidos en sus colonias…

- ¿Por qué no copiaron a Occidente como Japón o ahora China o la India?
Porque nosotros tenemos a Europa demasiado cerca para olvidar la derrota así que, si tu enemigo tiene la modernidad y la tecnología,.. ¿Qué te queda? pues sólo te queda tu tradición y tu pasado de esplendor, por eso todos los movimientos que triunfan en el islam reivindican ese pasado.

- Van con los talibanes hacia el medievo.
Y por eso tantos árabes jalean las derrotas, porque, a falta de victorias, para nosotros quien simplemente es capaz de resistir ya encarna nuestra dignidad: desde Naser – no ganó nunca una batalla-pasando por Arafat hasta el gran perdedor de lo que va de siglo: Sadam Husein.

- Su lista de vencidos ya es muy larga.
Y en lo que va de este siglo muchos árabes siguen humillados y jaleando guerras perdidas desde Iraq a Afganistán…

- ¿Ha cambiado algo?
Otro Husein nos ha dado una esperanza. La primera victoria de Occidente que podría no ser nuestra derrota ha sido la de Barack Hussein Obama.

- Pronto hará un año.
Eso también me preocupa: Obama tiene un plan para Oriente Medio, el primero en el que realmente he creído… Y le aseguro que hasta ahora no me había creído ninguno.

- Cuéntenos.
No es tanto la fórmula mágica como el modo de plantearlo que propone: mapa sobre la mesa ¡todo a la vez, todos a la vez y ya!

- ¿Sin hojas de ruta, condiciones, pasos previos, etapas…?
Ese ha sido el gran error hasta ahora: fijar condiciones previas, porque ¿Qué ofreces a quienes se benefician de la actual situación a cambio de que renuncien o modifiquen algo, por ejemplo los asentamientos? ¿Qué les das a cambio?

- ¿. ..?
Nada y nadie hace nada por nada. Por eso tiene que haber una solución de golpe que integre a todos en ella y pactada en conjunto; que ofrezca a todos toda la paz para siempre a cambio de concesiones ahora.

- Siempre habrá reticentes.
Sí, pero si se logra un acuerdo global para la mayoría, quienes no lo acepten serán radicales que acabarán quedando en los extremos y ya no tendrán poder para paralizarlo.

- ¿Con qué contenido?
Tiene que detallarse sólo en ese momento y no puede dejarse margen para reconsiderar, regatear, forcejear… Pudrir el acuerdo. Y el tiempo vuela: tiene que ser ya pronto o se habrá perdido la “ventana de oportunidad” de la elección de Obama.

- ¿Por qué es tan importante ahora?
Sin ese acuerdo no habrá dignidad árabe ni musulmana y sin esa recuperación no hay paz posible en Afganistán ni en Pakistán ni en Iraq ni en Irán… Todas las guerras de Occidente pasan por la de Palestina.

- ¿Por qué?
Porque ningún dirigente musulmán que plantee un gobierno amigo de Occidente será aceptado por su pueblo hasta entonces.

- Oriente Próximo es el nudo en el que se entrecruzan todos los conflictos…
Ahora podemos deshacerlo y Obama tenía un buen plan, pero van pasando semanas, meses… Y si no es ahora me temo que no va a poder ser en muchos años.

- ¿Y si lo hubiera qué pasaría?
Todos los países del área, pese a la disconformidad de algunos radicales, podrían disfrutar de fronteras seguras y estables. Entonces sería el momento de lanzar un plan Marshall e integrar a esos países en una economía dinámica: Israel sería beneficiado.

- ¿No le preocupan los misiles iraníes?
Bajo la superficie acartonada de las consignas de los ayatolás late una sociedad civil vigorosa y vibrante y abierta que espera su oportunidad: no me extrañaría que en unos años – lo veremos-Irán fuera plural y laico.

- ¿Por qué dejó de serlo?
Occidente aún paga el error de haber derrocado a Mosadeq: él sólo quería gobernar democráticamente y la CIA sólo quería el petróleo. Occidente se ha olvidado de aquel error, pero en Irán sigue pesando.

- ¿Turquía es Europa?
Merece la oportunidad de no ser rechazada. Tampoco a Europa le conviene convertirse en un castillo rodeado de murallas para que no se le cuelen los musulmanes. Den tiempo – necesitan tiempo-a Turquía y ese gran país les demostrará lo que es capaz de conseguir en paz y con moderación.

- Le veo más optimista que en su libro.
La historia se acelera: el flujo cada vez más rápido de la información también acaba imprimiendo velocidad a la sucesión de los hechos. Fíjese: parece que ya han pasado siglos entre principios del XX y el XXI.

- ¿Y eso es bueno o malo?
Mire, yo lo que voy a hacer para que no me arrolle es irme a mi isla a seguir disfrutando de la observación de la vida y del siguiente placer que es explicarla. Acabo de empezar nueva novela y no van a saber de mí en una larga temporada.

+ info: Web d’Amin Maalouf (en francès o anglès).

El maig d’aquest any 2009, en Germán Aguilar va iniciar el seu viatge que el porta des de Barcelona fins a Sidney seguint els passos de la llegendària “Ruta de la Seda” des de Roma fins a Xi’an, i continuant per la “Ruta de les Espècies” fins a les Índies Orientals. Gràcies al seu bloc “El último bazar 3. El retorno del iconoclasta” podem descobrir, entre riures, anècdotes, sensibilitat  i  útils informacions el seu viatge per Turquia, el Kurdistan, el Caucas, el Kazakhstan, l’Uzbekistan, el Kirguizistan o la Xina (ara mateix es troba a Macao). Us convidem a llegir tot el seu relat però especialment dos apartats, el primer, el dedicat als visats que ens ofereix una informació actualitzada dels diferents tràmits a realitzar i el segon, el relat dedicat al Kurdistan:

“Entre el Tigris y el Éufrates los ríos de la babilonia bíblica, en el Kurdistán turco, aquí comienza el viaje real propiamente dicho. Aquí no llegan los autobuses de Politours ni Marsans, y aquí por cada kilómetro de carretera asfaltado hay dos de carretera en obras. La ruta de la seda atravesó estas tierras durante siglos, los caravanseraıs que aparecen esporádicamente en mitad de la nada, en paramos desolados, con sus formas puras y sin ventanas exteriores, cerrados en si mismos en torno a frescos patios porticados, así lo atestiguan.

Mi primera escala dentro del Kurdistán ha sido en el sobrecogedor monte Nemrut a más de 2.000 metros de altura sobre el nivel del mar. Aquí, un irrelevante gobernador local de un pequeño reino residual entre Romanos y Persas en un delirio de grandeza muy al uso entre sátrapas del tiempo (Antíoco I Epifanes) se equiparó a los dioses y mando construir un túmulo funerario en la cumbre de la montaña más alta de la región…”

La Revista Fronteras de Papel - una apassionada iniciativa de dos grans viatgers: la Mercè i en Joan- ha tret un nou número. Aquest cop ens podem delectar amb articles sobre Hong Kong o el Gran Canó del Colorado o informacions sobre Irlanda, Viena, les destinacions d’Air France o les imatges del gran paisatgista nord-americà Thomas Moran.

Especialment us volem convidar a gaudir de les paraules i les meravelloses fotografies d’en Joan Biosca que trobem a l’article: “Anatolia, murmullos del pasado“, una galeria d’imatges plena de sentiments que ens descobrirà un altre rostre d’Àsia Menor:

“Repiqueteo de martillos sobre yunques; arrullos de palomas bajo soportales antiguos; olor de humo de carbón y cordero sobre las brasas; sonrisas que aparecían sin previo aviso; sabor dulzón de tabaco tragado desde una narguile; empalagosos dulces de miel y pistacho; ardor en la garganta y el estómago, producto de la condimentada comida; susurros de campesinos y pastores jubilados mientras jugaban calladamente al ajedrez; ecos perdidos en…”

La Revista Est’ acaba de publicar el seu segon número. Aquesta revista nascuda fa pocs mesos per inciativa d’un grup d’estudiants de filologia eslava i enamorats de la cultura dels països de l’Est és un molt interessant espai on trobar articles d’actualitat, esdeveniments culturals, reflexions lingüístiques o articles d’anàlisi sobre la història dels països de l’Est… Un acostament des del respecte, l’estima i l’aprenentatge que de ben segur us interessarà…

En aquest número volem destacar especialment un article de l’Andrés Mourenza, periodista, autor del bloc “Notícias desde Turquia” i autor del llibre “Transcaucasia Exprés”, amb el títol “El partit de futbol que va canviar (lleugerament) la història del Caucas”, una interessant reflexió sobre les relacions entre els diferents veïns del Caucas, en concret entre Armènia i Turquia,  i els darrers moviment econòmics i polítics de la zona:

“Quan va sonar el xiulet de l’àrbitre, el xiulet inicial del partit de futbol que havia estat definit com un dels més importants dels últims anys, jo encara estava buscant un endoll pel meu ordinador. El trasto és un vell portàtil, producte nacional a prova de cops però de baixa autonomia, així que no podia fer altra cosa que trobar una presa elèctrica si volia informar sobre la trobada entre Armènia i Turquia. L’expectació era immensa: uns 200 periodistes havien arribat fins a Erevan per escriure sobre el partit i les noves relacions entre els dos països, però a la tribuna de premsa de l’estadi Hrazdan, construït el 1972, no hi havia pas més de deu endolls i tampoc hi havia prou cadires, però aquest obstacle es podia superar amb una mica de paciència…”