El passat dijous 28 de gener al Bar Soho del barri de Sants de Barcelona va tenir lloc la primer trobada del Barcelistan.

Les primeres sensacions i valoracions sobre aquesta trobada són absolutament positives: ens vam trobar més de seixanta persones d’arreu (Uzbekistan, Kirguizistan, Azerbaijan, El Salvador, Argentina, Dinamarca i  òbviament, catalanes), vam poder gaudir d’un ambient relaxat (bon humor, riures, reflexions, copes, projectes, emocions, música, abraçades, noves amistats, etc.) i vam compartir la il·lusió d’un grup de persones per fer néixer i per participar en aquest nou projecte…

I a més, es va posar sobre la taula un munt de noves idees per properes sessions del Barcelistan: tallers de cuina, sessions de cinema (pel·licules, reportatges, etc.), classes pràctiques de balls d’Àsia Central, intercanvi d’idiomes, sessió de contes i llegendes tradicionals, exposicions de fotografies de viatges, presentació de la cultura urbana de les ciutats d’Àsia central, 12 hores de vídeos de la Ruta de la Seda,  xerrades sobre viatges, sessions culturals a partir de les experiències personals (fotografíes familiars),  taller sobre literatura actual d’aquests països, sessions de música electrònica d’Àsia Central, organitzar viatges, tast d’una selecció de vodkes,  celebrar conjuntament festes tradicionals, i moltes més… i entre elles, tornar a quedar per prendre una copa relaxadament i continuar xerrant…

En resum, tot plegat fou una primera vetllada molt i molt agradable plena d’il·lusions i complicitats !!! Així que en pocs dies, i tal com vam comentar, farem arribar a tots els i les participants (i d’altres amistats) un correu amb aquestes idees per tal de triar aquelles propostes que us semblin més interessants… i fer ben aviat la segona trobada del Barcelistan…

Resta donar les gràcies a tothom que va participar, a tothom que no va poder venir però que va estar entre nosaltres (i només direm alguns noms però segur que ens deixem molts: Asyl, Manu, Elmira, Xavi, Adina, Bekhzod, Núria, Lluís, Nàdia, Maria, Xavi, Kim, Pilar, Sandra, Carles, Montse, etc…) i a tothom que ens ha ajudat a difondre el Barcelistan, especialment als blocaires, “feisbuquers” i “forers” i als amics de Sumalak i de l’Observatori d’Àsia Central.

I per acabar, us deixem un enllaç al bloc  Mainoestard, que ha comentat l’experiència, unes fotos de l’esdeveniment (al facebook hem penjat un àlbum) i un video  que hem  fet d’aquest primer Barcelistan…, i fins a la propera:

En el marc de les activitats que Amu Daria, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, realitzem habitualment, el proper dijous  28 de gener a les 20.30h  al Bar Soho (c. Vallespir, 18, al costa de l’Estació de Sants) tenim el plaer de convidar-vos al naixement d’un nou projecte  anomenat BARCELISTAN.

BARCELISTAN és un espai de trobada a la ciutat de Barcelona on periòdicament totes aquelles persones interessades per l’Àsia Central, i com no, de persones establertes arreu de  Catalunya d’origen centre asiàtic, coincidim per escoltar música, compartir una copa, veure una pel·licula o gaudir d’una exposició de fotografies.

BARCELISTAN és el nom  d’aquesta primera trobada que vol crear un ambient distès i relaxat en el Bar Soho del popular barri de Sants, on ens acompanyarà un fil musical amb els millors artistes d’Àsia Central, una exposició de fotografíes d’aquesta zona del món  i la possibilitat de prendre una copa mentre donem pas a conèixer-nos i compartir experiències i records.

En resum, un espai obert a  la xerrada, a la tertúlia i al mestissatge que esperem  us sigui d’interès. Esteu totes i tots convidats el proper dijous 28 !!!

El  proper dimarts 19 de gener,  l’Observatori d’Àsia Central ens presenta la publicació del llibre “Viaje a Samarkanda. Relación de la Embajada de Ruy de Clavijo ante Tamerlán (1403-1406)” realitzat per la Fundación El  Legado Andalusí. Aquest llibre neix en un moment de renovat interès cap a l’Àsia Central  i coincideix amb una iniciativa que presentarà aquest any el Centro Niemeyer d’Avilés, que ha col·laborat en aquesta edició: el Projecte Tamerlà. Es tracta de la recreació d’aquest històric viatge per a realitzar una relectura de les trobades entre cultures nòmades i urbanes i dels arquetips de bàrbar i nòmada, encara molt presents en el nostre inconscient col·lectiu.

I com en altres ocasions  des de la nostra associació ens alegrem per les  iniciatives d’aquests tipus que impulsen  el coneixement i les relacions entre aquestes dues parts del món i us voliem convidar a l’acte que tindrà lloc, com hem dit anteriorment, el dimarts 19 de gener a les 19h a l’Auditori Tagore del  Centre Casa Àsia de Madrid (Palau Miraflores. Carrera de San Jerónimo, 15) amb la presència de Jeronimo Paez, president de la Fundació Llegat Andalusí, Fernando Sanchez Dragó, escriptor, Ramon Blecua, diplomàtic i consultor del Centre Oscar Niemeyer i Jesús Sanz, director general de Casa Àsia.

(+ info en español i en english)

El dia 2 de juliol del 2007 al costat del temple de Mahram Bilgis – la mítica reina de Saba – a prop de Marib, al Iemen, un kamikaze, presumpte activista d’Al Qaeda, va envestir el seu vehicle ple d’explosius contra un comboi de turistes estrangers. Van morir un total d’onze persones; Mikel Essery, el guia del grup, era una d’elles. La notícia va provocar un gran impacte.

Cap de nosaltres va tenir la sort de conèixer en Mikel. Les seves amistats diuen que era una d’aquestes persones que allà on anava deixava empremta, no passava desapercebuda: bon conversador, atent a escoltar, aliè a la indiferència, popular, socialment compromès, provocador i conciliador, faranduler, universal, conscient de la brevetat de la vida.

Una persona fascinada per la diversitat dels indrets d’aquest món, per la seva gent, els paisatges, els colors, les albades, les aromes… els relatava amb entusiasme, reflectint-los en les seves notes i petits relats, en les seves cartes, els seus dibuixos, en les fotografies i els petits objectes que portava dels seus viatges.

Per tot això i en record seu, fa uns mesos es va convocar la primera edició del Concurs de Relats de Viatge Mikel Essery 2009 a la qual l’Eduard Balsebre, membre de la nostra associació,  es va presentar amb un seguit d’escrits publicats en el bloc Amu Daria i sota el títol: “Un viatge al colors i sabors de la Ruta de la Seda: vuit relats d’amor”. A finals de l’any passat va tenir lloc a Donostia el veredicte del jurat, essent el guanyador un relat de la nord-americana Jann Huizenga titulat Keeper of the keys (L’encarregada de les claus -  versió en castellà-) que es situa a l’Albània convulsa dels anys posteriors a la dictadura de Enver Hoxha i havent quedat entre els finalistes el relat de l’Eduard, conjuntament amb d’altres d’Urtzi Urrutikoetxea, Jorge Napal i Juan Gorostidi Berrondo.

A més de la decisió del concurs, es va presentar el llibre Mambo Poa -una salutació en swahili que Essery utilitzava amb els seus alumnes-, que recull una selecció de 24 d’aquests relats de viatge en diferents idiomes que són una representació dels 122 treballs rebuts en aquesta edició del concurs, dels quals 16 han estat en euskera, 78 en castellà, 15 en català i 13 en anglès, i on podeu trobar diferents relats  plens de sentiments, compromís i aprenentatges, com  “Más allá de las nubes” de Xavier Teixidó, “Ipaterrik Hegora, Kurdistan” d’Urtzi Urrutikoetxea, “Enlightenment through osmosis” de Lisa MacCallum o “By the rivers of Babylon” de Paco Toledo.

I per cert, tot just ara s’han donat a conèixer les bases de la segona edició d’aquest concurs i aprofitem per encoratjar-vos a participar… així que bons escrits,  bona sort i bons viatges…

“¿Los pandas son osos?

Durante años los científicos se han preguntado si los pandas son osos, mapaches o una especie aparte. El estudio de su ADN ha confirmado la relación con los osos. Los pandas son similares a otros osos en apariencia, la manera como andan y trepan, y la morfología craneal. Esta similitud de los pandas con los osos ayuda a los científicos en la tarea de reproducirlos y en su supervivencia por medio de la inseminación artificial.

Nuestro viaje a China, hace unas semanas, nos ha permitido conocer y ver de cerca, en el Centro de Reproducción de Pandas en Chengdú, a uno de los más magníficos y adorables animales que hay sobre la Tierra, y que tanta alegría dan tanto a adultos como a niños. Hablamos del PANDA: un símbolo al que hay que proteger.

El panda ha cautivado los corazones de muchas personas en todo el mundo y se ha convertido en el símbolo de los esfuerzos para salvar a las especies amenazadas…”

Amb aquestes paraules comença l’escrit “El panda: un símbolo  que hay que proteger” de M. Mercè Salomó, viatgera, solidària i autora dels blocs Un pont de mar blava i Mil Camins (Viajes y Experiencias) on ens relata la seva interessant experiència a la província xinesa de Chengdu en el marc d’un llarg viatge durant els mesos d’abril i maig del 2008 per Àsia: Xina, Macau, Borneo, Brunei i Hong Kong. La vida dels pandes, les seves característiques, la situació actual de l’espècie, els centres de reproducció a la Xina o les campanyes internacionals de protecció d’aquests animals formen part d’una relat que de ben segur us serà d’interès igual que la resta de les experiències i descobriments viscuts a la Xina. No us ho podeu perdre…

Avui us volíem convidar a la lectura d’un interessant article de Sami Naïr, escriptor i sociòleg francès considerat un dels grans experts mundials en immigració, publicat ahir en El Periodico de Catalunya amb el títol de “Mesquites, minarets i laÏcitat” (versió en castellà):

Els països europeus, que censuren la falta de respecte als drets humans, també els violen

“La laïcitat és un combat. No només contra els que, convençuts del sentiment d’omnipotència de la seva fe, la volen imposar als altres, destruint així el pilar bàsic de la llibertat individual sobre la qual es fonamenta la civilització moderna, sinó també davant dels mateixos laics, que solen oblidar el respecte que es deu als creients de totes les confessions. Un combat exterior contra les temptacions totalitàries de les religions i interior davant de la intransigència respecte als altres. Aquesta és la situació en què es troba actualment Europa. El problema no és simple. Primer, perquè tots els països europeus tenen les seves tradicions i la seva història particular de gestió de les religions. I també perquè l’emergència d’una nova confessió, sobretot quan apareix com externa a la cultura del país, amb els seus hàbits i costums, com l’islam europeu, difícilment pot evitar ser percebuda com una amenaça identitària.

Instal·lat en aquesta incòmoda situació, l’islam europeu, que representa uns 15 milions de ciutadans, està, no obstant, en vies d’integració. A la pràctica, al convertir-se en ciutadans d’unes societats amb una tradició religiosa cristiana, els musulmans accepten adequar-se a les normes públiques i, en general, eviten contrariar amb signes externs agressius els hàbits mentals o fins i tot arquitectònics d’aquestes societats. Que se sàpiga, els minarets no han servit enlloc per a la crida del muetzí a l’oració. I, llevat dels moviments politicoreligiosos fanàtics molt minoritaris, o de certs imams ignorants i patològicament sexistes que pretenen dirigir la vida dels creients, els musulmans europeus creen un islam europeu tolerant, modern i desacomplexat, que les forces democràtiques laiques dels països musulmans observen amb força interès. Però aquesta integració es veu contrarestada per nombroses manipulacions.

Efectivament, els estats d’origen dels immigrants musulmans pretenen tenir alguna cosa a dir sobre la «representativitat» de la seva «comunitat religiosa» al país europeu d’acollida; d’aquí la seva ingerència sistemàtica i, com a conseqüència, la seva tendència a traslladar a Europa la competència que els oposa en el mateix si del món islàmic. I la situació es complica més encara quan alguns, com Aràbia Saudita, fan de l’exportació de la seva identitat religiosa, a base de milers de milions de dòlars, el seu principal instrument de política exterior. Això acaba sent infernal per als fidels musulmans que no volen més que viure la seva fe en la indiferència i la tranquil·litat, quan apareixen moviments terroristes que pretenen representar l’islam i, en nom seu, cometen crims abominables contra els europeus.

Aquí JA s’ha fet un pas més, ja que a Europa, aquests moviments reforcen fins i tot els partidaris de l’exclusió dels immigrants, els que, en nom de normes racistes, apel·len a la guerra de confessions i que, sent minoritaris, es poden convertir, com s’ha vist a França amb la pesta lepenista, en partits amb influència en l’opinió pública.Així doncs, no és sorprenent que assistim a enduriments de les postures identitàries, greus per a l’Estat de dret i la pau civil.

La votació suïssa sobre els minarets n’és l’exemple més caricaturesc: a falta de dissipar aquesta religió en la consciència dels seus adeptes, s’han prohibit els símbols en què es pot reconèixer. Vet aquí una conseqüència del malestar identitari provocat per la manipulació de l’islam a l’espai públic. Sumada a les excitacions identitàries promogudes pel Govern francès, que pretén fer-li la competència a l’extrema dreta, carregant contra els immigrants i els francesos de confessió musulmana, aquesta votació és el senyal d’una crisi profunda de la laïcitat europea. Posa de manifest que certs vells països democràtics europeus, que tan sovint censuren en les nacions no democràtiques l’absència de respecte als drets de l’home, els violen, en aquest cas «democràticament», a la mateixa Europa. Una variant del doble discurs que deslegitima per als no europeus la pretensió occidental de tenir el monopoli del dret i de la llibertat.

L’Estat suís no és culpable de l’augment de les miasmes pudents de la seva opinió pública; l’opinió pública francesa no és responsable del caràcter aventurat dels seus dirigents polítics, però, en els dos casos, la manipulació només és possible perquè la laïcitat va malament i no sabem com adaptar les institucions seculars en l’època del renaixement de les identitats confessionals.

És a dir, els europeus han de decidir entre construir una societat confessional on el cristianisme només accepti les altres creences segons les seves pròpies regles, cosa que suposaria una enorme regressió cultural, o bé establir un pacte laic on totes les confessions, confinades en l’àmbit privat, visquin en el respecte mutu, cosa que enforteix l’Estat de dret democràtic. Només aquesta via permetrà que Europa, sobretot si vol combatre els integrismes, recobri la seva vocació universal en la pràctica i no només en els discursos.”

Ana Maria Briongos, escriptora i viatgera,  va ser alumna de filologia en la Universitat de Teheran i durant un període de gairebé deu anys va treballar en Aniran i Afganistan com assessora i intèrpret. A més, ha escrit llibres de viatge sobre  Afganistan (Un Hivern en Kandahar), Aniran (La cova d’Alí Babá i Negre sobre Negre) i l’Índia (Això és Calcuta!), basats en els seus viatges i experiències personals que també podem trobar en el seu bloc Pasión viajera . Entre els seus llibres, avui us destaquem el llibre de gastronomía  “Iran. Receptes i costums gastronòmics” fet conjuntament amb el seu fill (i cuiner) Quico Alsina. Podeu comprar el llibre a aquest enllaç o baixar la seva versió en pdf:

“Aquell que a l’Iran depengui dels restaurants per alimentar-se no coneixerà la diversitat i sofisticació de la cuina iraniana ja que no hi ha una cultura de la restauració. Els menjars variats i ben elaborats es troben a les cuines de les cases, i és a les cases on es desenvolupa la vida social. Els iranians són molt acollidors i qualsevol visitant no tardarà gaire a poder entrar i tastar les delícies culinaries d’alguna familia. Aquest llibre vol donar-vos a conèixer una cuina sofisticada i uns costums gastronòmics que formen part de la cultura persa, una cultura mil·lenària…”

En el marc de les activitats que desenvolupem periòdicament per donar a conèixer la història de la Ruta de la Seda, AMU DARIA, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, té el plaer de convidar-vos a l’acte que se celebrarà el proper dijous 17 de desembre a les 19.15h. a l’Hotel d’Entitats Can Guardiola (c/ Cuba, 2) del barri de Sant Andreu a la ciutat de Barcelona on podreu assistir al passi del capítol “KHOTAN, UN OASIS DE SEDA Y JADE” de la sèrie de televisió dels anys 80 “La Ruta de la Seda”, coproducció de les televisions xinesa i japonesa (NHK) i considerada un clàssic dels documentals de viatges de tots els temps. De ben segur, que molts de vosaltres recordareu la banda sonora de la mateixa realitzada pel gran compositor japonès Kitaro.

Amb el passi d’aquest documental volem fer un petit homenatge a aquesta sèrie de televisió així com compartir la notícia que la NHK torna a recórrer aquests camins amb càmeres d’alta definició. La primera meitat del viatge se centra en Loolan, el Tibet, el desert de Taklamakan i Xian. Després continuarà des de l’antiga Àsia Central soviètica fins a l’Orient Mitjà i Turquia. Aquesta regió, llar d’un reguitzell d’identitats ètniques, està escrivint un nou capítol a la història com a conseqüència del ressorgiment de l’Islam. Així, 25 anys després, la televisió japonesa ens oferirà una visió renovada de la ruta de la seda en l’època actual i il·lustrarà els canvis més transcendentals que ha experimentat aquesta regió.

L’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA) és una entitat catalana que va néixer l’any 2000 per donar suport a col·lectius de dones afganeses que, de forma clandestina, van crear escoles per a dones i nenes a l’Afganistan durant l’època dels taliban, en què l’educació estava prohibida per a la població femenina.Actualment continuen treballant exclusivament a l’Afganistan en la promoció i defensa dels drets de les dones mitjançant projectes de cooperació al desenvolupament, així com en activitats de senibilització i denúncia.

Destaquen els  diferents projectes de cooperació com la formació de nenes i nens en zones rurals, l’assistència de dones a la presó, la mobilització de dones víctimes de la guerra a l’Afganistan, l’atenció a dones drogodependents, el suport i enfortiment de la xarxa d’associacions de dones afganeses o  la formació de llevadores a zones rurals.

I en el camp de sensibilització, per tal de fer-se presents a la nostra societat i recordar la situació de les dones d’ aquest país podem destacar l’exposició de fotografies “Afganistan: dones contra l’oblit i la impunitat“, una mostra del fotògraf recentment guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia, Gervasio Sánchez que, a través de 16 fotografies de varis tamanys i en blanc i negre,  ens acosta a la vida quotidiana de les dones afganes amb l’objectiu de donar visibilitat al món de precarietat i patiment en el que viuen.  Tot just aquesta exposició ha estat a Pollença i ben aviat la veurem en altres poblacions de l’estat.

ASDHA convida habitualment a dones referents dels moviments femenins contra la impunitat com  Horia Mosadiq , periodista i activista afganesa: “Afganistan porta més de 29 anys en conflicte. Primer la URSS als anys 80; després la guerra civil dels mujahidins, que van violar sistemàticament els drets civils, socials i humans i destruir ciutats. Posteriorment, van arribar els talibans, que van retallar tots els drets, especialment a les dones, prohibint-les l’educació, relacionar-se, i obligant-les a portar el burqa. I finalment, a 2001, la suposada guerra d´alliberament del poble, per part dels EEUU”.

“Al 2007, Humans Rights Watch va publicar un informe sobre els crims que van perpretar-se a Kabul durant el conflicte de 2001 amb els EEUU. (…) Va tenir un gran impacte perquè l´informe afirmava que els criminals eren ara els diputats que ocupaven els escons al Parlement; havien fet una llei d´amnistia per salvaguardar-se”.

I tot i que, ara per ara, s’han donat algunes millores, com un accés a l’educació més ampli, una nova constitució amb drets més igualitaris o l’inclusió de les dones a la política (amb un 25% de presència femenina al Parlament), “la realitat és que les dones encara són durament discriminades”. ” És un país on es continua lapidant les dones per adulteri, o es considera que una dona embarassada és impura, on fins i tot moltes es segueixen posant el burqa perquè han interioritzat les conseqüències de no portar-lo, tot i no ser obligatori “.

Podeu conèixer més d’aquesta entitat o col·laborar en les seves activitats mitjançant la seva pàgina web.